Quan avui he recollit del terra de la porteria el diari i l’he llegit abans de donar-lo al veí del tercer segona ―com faig sempre, ho confesso― m’he quedat de pasta de moniato en llegir la notícia que la prova de Selectivitat de literatura espanyola s’haurà de repetir perquè el poema que els alumnes havien…

Avui, que encetem les vacances pasquals, em faig creus quan penso que fa molts anys ―massa, per a mi!― el que encetàvem, el diumenge de Rams, era la penitència pasqual, una setmana sense cants, sense música lleugera a la ràdio i quan en els cines només hi passaven «Los diez mandamientos», «Ben-Hur» i «Marcelino, pan…

Llegeixo les portades dels diaris que he posat a terra perquè el veïns no trepitgin el terra mullat de la porteria, i, ailàs! Que hi diuen? Doncs que els que aquests dies fan aldarulls al carrer per protestar per l’amnistia pels aldarulls que es van fer al carrer fa uns anys, no són aldarulls que…

Aquest matí m’he trobat la veïna del cinquè segona, plorant. Sí, plorant. «Ploro de tristesa i de ràbia», m’ha aclarit, suposo que perquè no em pensés que era una figa-flor. «I doncs…?», li he preguntat jo, mentre m’asseia a l’últim graó de l’escala, al seu costat. I m’ha explicat el que li passava: «Als anys…

Diguin-me demagògica ―o això m’ha dit la veïna del cinquè―,  però, no els sembla que hi ha molta diferència entre salvar uns i altres, depenent dels pistrincs que tenen? Tenim una mitja dotzena de persones molt riques i molt avorrides que han pagat una morterada per anar a distreure’s, al fons de la mar, contemplant…

Tots els veïns de l’escala –bé, no tots!—no paren de posar el crit al cel perquè un partit polític que defensa tot allò que la Santa Constitució no permet ha guanyat i reguanyat en moltes parts dels nostres territoris. I tots els veïns ―bé, no tots!- s’escandalitzen veient com els guanyadors es freguen les mans…

Fa dies que els diaris que poso al terra per fregar l’escala, els telenotícies de totes les cadenes, els programes de ràdio més variats i, per descomptat, les converses a la plaça, giren al voltant de la cantaire colombiana i l’ex jugador del Barça. Que en som de babaus tots plegats, Déu meu! Que no…

Bé, ni bo ni dolent, no tindran Nadal i punt. Però els que han sortit exculpats de la massacre de la frontera de Melilla ―no es pot dir de cap altra manera― aixecaran ben alt les copes per brindar per un feliç Nadal i un venturós Any Nou… Per a qui? Per a ells, naturalment!…

Estic indignada, estic molt emprenyada, estic que no tinc paraules, i no amb els meus veïns de la meva escala, no. I no és que no en tingui d’hipòcrites, de pocavergonyes, de cínics i de mentiders, perquè de tot hi ha en la vinya del Senyor… Però no en tinc cap que sigui tot això…

No ho entenc, no m’hi cap al cap, i els ho dic així, tal com raja, ras i curt: som una colla de racistes classistes! I es que em pregunto per què no tractem tots els refugiats de la mateixa manera? És a dir, com ho estem fent ara amb els que venen d’Ucraïna. No…